vambe.cat

L'any nou ha començat després d'unes festes nadalenques en què s'ha parlat poc de la COVID i molt de les crisis, tant de l'econòmica com de la climàtica. Poca aigua i un temps massa càlid per l'època de l'any. Les previsions auguren un canvi a partir de la segona quinzena d'aquest mes, però calen moltes pluges per pal·liar la situació actual. És possible que el canvi climàtic sigui un dels temes de conversa en el marc de la ruta literària que es farà a Avinyó el segon dissabte de febrer, si les circumstàncies ho permeten. Aquesta ruta, emmarcada en el projecte Biblioteques amb DO, té per objectiu agermanar la creació literària i el món del vi. Per tant, la vinya i la viticultura (és a dir, el treball de la terra) hi tindrà un pes molt important. D'aquesta activitat, ja en donaré més detalls en la pròxima entrada al blog. Un any més, he pogut constatar que els accessos al www.vambe.cat s'han disparat aquest passat desembre. Qui ho ha fet possible és...

L'objectiu d'aquesta breu entrada al blog és desitjar-vos molt bones festes i un venturós 2023. Malgrat totes les circumstàncies, espero que pugueu viure un Nadal tranquil i feliç, amb la il·lusió de projectes vitals que us omplin i amb la força de totes aquelles persones que teniu al vostre costat. El poema d'enguany es titula Un gest precís . Com he fet aquests dos últims anys, i també el 2013, el poema té una part introductòria a tall d'homenatge. L'any 2013 vaig incloure una citació de la poetessa i bibliotecària Joana Raspall (1913-2013). El 2020, les paraules extractades foren d'un llibre de la gran actriu Montserrat Carulla (1930-2020). L'any passat, el fragment citat era el clímax d'un poema de l'artista plàstic Josep Colet i Giralt (1935-2021). Enguany, no podia faltar un sentit reconeixement a la cantant Núria Feliu (1941-2022), ni tampoc un record per l'entranyable actriu Angela Lansbury (1925-2022). A totes aquestes personalitats, i a...

Tots Sants el primer i Sant Andreu el darrer , dèiem a casa. I ja l'hem deixat enrere, aquest penúltim mes de l'any. La pròxima entrada al blog ja serà per desitjar-vos unes molt bones festes. Com en aquests darrers anys, el poema nadalenc tindrà una obertura a tall d'homenatge. Fa dos anys, vaig citar unes paraules de la gran actriu Montserrat Carulla (1930-2020). L'any passat, vaig arrencar amb un extracte poètic del mestre i poeta Josep Colet i Giralt (1935-2021). Doncs bé,  com podreu veure ben aviat, a quest 2022 el poema tindrà dues citacions. També us puc anticipar que el vídeo ha estat elaborat amb imatges cedides per Maria Mayans Font, autora de magnífiques instantànies que difon a les xarxes socials Instagram i Facebook . Moltes de les seves imatges han passat per l'espai del temps de TV3. Així mateix, han aparegut en diversos mitjans culturals i turístics. Sens dubte, ha estat un privilegi que la Maria m'hagi permès utilitzar algunes de les seves ima...

Crec que correspon començar aquesta nova entrada al blog amb un incís a tall de reconeixement. Una de les meves primeres novel·les, encara molt condicionades per la meva afició pel gènere detectivesc, fou Des de la mort amb amor . La trobareu en algunes biblioteques, i també la podeu llegir sencera a https://www.vambe.cat/obres .  Doncs bé, aquesta trama, parcialment ambientada en una casa d'estiueig a la Costa Brava, tenia com a protagonista una espècie de Jessica Fletcher a la catalana: l'Elionor Amarils, catedràtica emèrita d'Història de l'Art. En cap moment vaig dissimular la font que m'havia inspirat aquest personatge. Per això, a la primera part de la dedicatòria que consta al principi de la novel·la, hi figura, ben efusivament, una menció expressa a l'actriu Angela Lansbury .  Gairebé ha arribat als noranta-set anys. En tot cas, l'element més envejable és que ha estat en actiu fins al final. Per tant, i amb aquestes línies, em permeto la llicència de ...

Entenc prou bé les lamentacions sobre la manca de temps de les persones que duen a terme o volen emprendre projectes creatius. És complicat perquè, ben mirat, ens exigim molt. Fora de qualsevol context laboral o professional, ningú no ens demana que escrivim, que pintem, que sortim a fotografiar, que ens dediquem a l'artesania o que cultivem un jardí. Tot això és per recrear-nos, per adobar la rutina amb un polsim d'autoafirmació i per gaudir una estona d'allò que més ens plagui fer. Tanmateix, també en aquestes facetes volem innovar, trobar nous estímuls i assolir objectius. Tot això requereix temps. Doncs bé, aquest temps és essència de qualitat de vida en estat pur. Cal trobar-lo i esprémer-lo. Ara bé, com dic, ens autoexigim molt, i això, malauradament, ho complica tot.  Un recent canvi de lloc de treball m'ha permès millorar en la meva carrera a l'administració pública. Quinze anys després d'haver aprovat les oposicions, he tingut l'opció d'un ascen...

Amb l'arribada del setembre, encetem un nou cicle laboral o acadèmic. En general, no hi sol haver treva, però convindria que el retorn de les vacances fos gradual. Els experts ho aconsellen, i el sentit comú també. Sigui com sigui, les dates marquen punts de referència inevitables, com succeeix amb la Diada. Un any més, us convido a llegir el poema que he escrit per aquesta ocasió. Ja vaig tenir l'ocasió de llegir-lo el passat 1 de setembre a la concentració de cada dijous a la plaça d'Orfila de Sant Andreu. El poema es titula El país que vull , i està inspirat en el cèlebre poema La casa que vull , de Joan Salvat-Papasseit. El trobareu a l'apartat Diades , juntament amb els versos escrits amb motiu de diades anteriors. Quant a les vacances, puc dir que enguany he visitat diversos llocs emblemàtics de Catalunya: la Cerdanya, l'Alt Empordà, la Segarra, la Noguera, el Solsonès, la Conca de Barberà... Permeteu-me dos incisos, només, pel seu vessant literari.  En primer...

  No penso contínuament en el pas del temps. Simplement, m'adono que passa de pressa quan alguna batzegada em fa veure que soc mortal, que som efímers. Recordaré aquest passat juliol per la pèrdua de dues persones estimades. L'una, a Prats de Lluçanès. L'altra, a Barcelona.  El càncer va segar la vida al Jaume, una persona que predicava amb l'exemple i que s'havia guanyat l'estima dels seus nets, que també són els meus nebots. La relació amb el Jaume hauria pogut ser distant, perquè de fet no ens unia cap vincle de consanguinitat, però el cas és que, gràcies a ell, vaig visitar i conèixer diversos llocs de la península: Aragó, La Rioja, Portugal... En conservo moltes fotografies i bons records. I tot just quinze dies després, els mitjans de comunicació es feien ressò del traspàs de la Núria Feliu . Ens havíem vist en poques ocasions, però les suficients per saber que era una persona compromesa i disposada a fer feliç a la gent. El 2012, pocs mesos abans de tanca...