Novetats al web (02/06/2021)
En general, puc fer una valoració positiva d’aquest primer semestre del 2021. En les anteriors entrades al blog ja enumerava alguns èxits en certàmens literaris, i avui n’hi puc afegir un parell més. Entre abril i maig, he rebut els premis Francesc Blancher d’Artés per Baixamar, Sant Marc de Balsareny per Interseccions, Conte en Valencià del Puig de Santa Maria per Orígens, Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana per Abismes, Josefina Oliveras del Pont de Vilomara i Rocafort per Balanç i un segon premi en els trenta-unens Jocs Florals del Raval per Mons oprimits.
Les últimes novetats al web es refereixen a
aquests dos últims reconeixements, ambdós obtinguts o atorgats entre el 22 i el 23 de maig. Pel que fa a Mons
oprimits, es tracta d’una narració de gènere social, tal com requereixen
les bases dels Jocs Florals del Raval, sobre el tràfic d’éssers humans. Pel que
fa a Balanç,
es tracta d’un recull de deu poemes escrits a partir de reflexions sobre
la vida, les contradiccions, els records, les expectatives, la superació, la
petitesa humana, les emocions... Un petit poemari compost de deu peces, totes en
versos decasíl·labs, del qual us n’ofereixo la primera i l’última poesia –i
confesso que, sobre aquesta darrera composició poètica, professo una especial predilecció–.
Compto que el recull sencer es publicarà en paper més endavant.
Resta pendent de publicar, encara, el relat Abismes.
L’inclouré al web tan bon punt hagi aparegut publicat a la revista Ronçana.
Vull acabar aquesta breu nota amb una al·lusió
a l’acte cultural que va tenir lloc al monestir de Lluçà el passat 22 de maig.
Es va celebrar la restauració de la teulada, però la data coincidia amb la
dedicació o consagració del temple, un esdeveniment que va tenir lloc ara fa
mil cent setze anys. Se’m va demanar que fes un petit discurs per recordar
aquesta efemèride i jo, amb l’acta de consagració en mà, vaig llegir una glossa
que avui em plau de compartir amb vosaltres. Possiblement no revesteix cap
especial interès, però a mi em va semblar força emocionant aquest singular
viatge en el temps en el si d’un poble que, per temps que passi, sempre serà el
meu.
Bones lectures!
Record de l’acta de consagració de
l’església que va tenir lloc el 22 de maig del 905
Les circumstàncies han possibilitat
que celebrem una obra tan important com la restauració de la teulada del
Monestir en un dia tan emblemàtic com avui, el 22 de maig. Us convido a viure
una història. A formar-ne part. Després dels romans i dels visigots, com a
muralla defensiva de l’imperi carolingi, la Marca Hispànica (un concepte
historiogràfic que mai no va ser la denominació oficial de cap territori) s’havia
consolidat a principis del segle X. I aquí, en aquest moment i en aquesta terra,
ens hem de situar.
Ja fa uns quants anys
que els francs estan governats pel rei Carles III, anomenat el Simple. I en fa
més d’un centenar que existeix el comtat de Barcelona, fundat a l’extrem sud
d’un territori que els francs van
anomenar ducat o marquesat de Gòtia, una zona que incloïa tota la Septimània, des
de Nimes, fins al nord de la Tarraconense. Bona part d’aquest territori havia
estat conquerit als musulmans entre el 759 i el 801 (setges de Narbona, Girona
i Barcelona). Aquest últim any, el 801, va ser l’inici del Comtat de Barcelona.
Tots els comtes que van regir aquesta terra fronterera entre el 801 i el 878
havien estat nomenats per l’emperador o rei dels francs. Qui ostentava el títol
al principi d’aquest període i fins al 814 fou el cèlebre Carlemany.
Fos com fos, el 878 va
ascendir a comte de Barcelona l’últim home que els reis francs van nomenar per
ocupar aquest càrrec. Es tractava de Guifré I, anomenat el Pilós, promogut per
Lluís II de França, conegut amb el sobrenom de Lluís el Quec o el Tartamut. En
efecte, Guifré el Pilós va ser el dotzè comte de Barcelona i l’últim expressament
designat pels reis francs. Tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis
de França, Guifré I el Pilós va ser el primer a deixar, en herència, els seus
dominis territorials. D’aquesta manera es va iniciar la dinastia del Casal de Barcelona.
Guifré
I de Barcelona, dit el Pilós, va
viure entre el 840 i el 897.
Durant aquest període, va ostentar els títols de comte de Barcelona, d’Osona,
de Girona, d’Urgell, de la Cerdanya i del Conflent. Va morir en combat en
el decurs de la ràtzia islàmica del 897, i fou enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. El va succeir el seu
primogènit, Guifré II de Barcelona i III de Girona, que va governar
els seus territoris fins al 911. Aquest segon Guifré, anomenat també Borrell
I o simplement Guifré Borrell, va ser l’últim compte que va oferir
vassallatge a un monarca franc. El seu germà i successor, Sunyer I, ja no va
retre lleialtat al rei franc.
Però rebobinem una
mica. Dèiem que estem a principis del segle X. Doncs bé, concretem. Situem-nos
en el 22 de maig del 905. L’actual comte de Barcelona i d’Osona és Guifré II, i
aquest compte, recordem-ho, encara ha rendit homenatge al rei franc. Aquest rei
és Carles III, anomenat el Simple. No és estrany que els prohoms d’aquesta vall
on ara ens trobem tinguin present el nom del monarca. Malgrat la distància,
encara no se n’han desvinculat del tot.
Avui és un dia
important, fins i tot emotiu. Es prendrà acta de nombroses donacions a favor
d’una església, la qual cosa genera una gran expectació. Comptat i debatut,
l’escriptura no és gens habitual, en aquestes adustes terres frontereres entre
el regne dels francs i l’emirat de Còrdova. L’escassa producció literària és
ben comprensible, ja que el pergamí o la vitel·la (és a dir, la pell de les
vedelles o dels vedells, convenientment tractada i assecada) és un bé escàs.
D’altra banda, la tinta és un producte artesanal que també costa molt de trobar.
Alguns tipus de tinta es fabriquen amb carbó, mentre que d’altres es treuen de
les cassanelles dels roures, unes petites boletes que genera l’arbre per
protegir-se de determinats paràsits[1].
En resum: no hi havia una única recepta per elaborar la tinta, però era
escassa, com també ho era el suport físic on poder escriure.
Tanmateix, avui és un
dia especial. L’ocasió mereix un bon escrivent que deixi constància de totes
les donacions que permetran restaurar l’església de Santa Maria. Sí, exacte: el
verb que utilitzarà l’escrivent o amanuense no és construir, sinó restaurar. Pel
que sembla, ha calgut rehabilitar el temple a causa d’algun incident que l’ha
malmès. Podríem fer moltes conjectures sobre aquest succés. En tot cas, l’església
és una construcció recent, ja que un dels abanderats de l’esplèndida
restauració és el mateix home que, amb cor contrit i per voluntat divina, la va
edificar. Un home que respon al nom de Vininzà i que es defineix, a si mateix,
com a prevere i com a baró il·lustre.
L’escrivent, amb
solemnitat, pren nota de les indicacions del noble Vininzà. El punt de partida,
gairebé com una salutació obligada, és una lloança a Déu. En segon lloc, s’esmenta
el dia en què té lloc el gran esdeveniment de la restauració –diguem-ne,
consagració o dedicació– del temple. És onze dies abans de les calendes de juny,
o sigui, el 22 de maig. A continuació, és irrenunciable deixar constància de la
presència d’un peix gros. Ni més ni menys que Idalguer, bisbe de l’església
d’Osona, que ha vingut expressament al castell de Lluçà, comtat d’Osona, per
restaurar l’església de Santa Maria. Es fa constar que Vininzà, baró il·lustre
i prevere, va construir el temple als peus del castell. I a partir d’aquí,
s’enumeren totes les donacions que el mateix Vininzà i altres senyors i
pobladors de la contrada van oferir a l’església on ara ens trobem.
L’amanuense enumera les donacions: terres, horts, diversos
llibres litúrgics (en concret, un leccionari, un missal, un llibre de psalms i un
antifonari), una planeta o casulla, una estola i una alba. Tot això és donat,
diuen els signataris de l’acta, per amor a Déu, per a bé de la nostra ànima i
per al restabliment de la dita església de Santa Maria, que sota el seu patrocini
rebin, tinguin i posseeixin les donacions, i perquè, en nom seu, defensin les
terres, en facin ús, les treballin i en treguin rendiment. I havent formulat
les degudes amonestacions o advertències envers qualsevol persona que volgués
atemptar contra aquestes donacions, pren la paraula Idalguer, bisbe d’Osona.
Alçant la veu perquè tots els presents el sentin bé, diu:
I jo,
Idalguer bisbe, dono a la mateixa església els delmes, primícies, defuncions,
oblates –contribucions a les despeses de les misses–, sepultures i altres
serveis eclesiàstics de tots els vilars i valls que porten aquests noms:
Torroella amb la seva petita sufragània vora Prats, Maçaners, Manyaques,
Barbudells, Viladeures, Vilar Constable, Ermengot, Vilar Ermerol prop de Gerns
fins a Tordelespar, el Vilar Puig-oriol amb la seva petita sufragània, el Vilar
Canelles i les valls de Comarmada fins a la muntanya del Puig i fins a Forà i
les valls de Sunyer, les terres ermes, la petita sufragània de Sant Martí prop
de Malats de Vilarós, és a dir, tots els vilars anomenats i les valls i terres
ermes.
Jo,
Idalguer, dono els delmes, les primícies, defuncions, oblates, sepultures i
tots els altres serveis eclesiàstics de tot vilar, terme i veïnat de les terres
ermes o cultivades d’arreu d’aquells que tenen terres ermes o cultivables, tal
com recorda l’autoritat, i donem per a la restauració de l’església de Santa
Maria, l’església de Sant Martí de Medians o d’Albars i el seu sacerdot. Tot
això és al comtat d’Osona, als peus del castell de Lluçà i dins el seu terme i
veïnat, o en els límits extrems de Sant Boi.
Aquest
dot o donació fou fet a Santa Maria, sempre verge, l’any 905 de l’Encarnació,
any novè del rei Carles, el dia 22 de maig.
I aquí ens trobem, 1116 després d’haver-se
formalitzat aquella solemne Acta de consagració o dedicació de l’església de
Santa Maria de Lluçà, recordant els seus protagonistes i homenatjant les veus
anònimes de tantes incomptables persones que van viure a redós d’aquesta
església que esdevingué, amb el temps, un monestir. Per molts anys en puguem
fer memòria.
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada