vambe.cat

La notícia literària del dia d'avui, 2 de maig de 2022, és que la veterana i admirada escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) ha estat guardonada amb el Premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Sens dubte, un merescut reconeixement a una trajectòria literària que mereix els millors elogis. Us convido a llegir algunes de les notícies que citen el seu discurs i que aporten reflexions del tot imprescindibles en els temps que vivim: la solitud i l'oblit per part de les noves generacions, el centralisme de Barcelona també en l'àmbit literari, la qualitat de les obres amb independència del gènere... Unes consideracions irrebatibles.  Presumeix, i amb raó, d'haver publicat tants llibres com anys celebra. No és només el nombre, sinó també la qualitat. La primera obra que recordo haver llegit d'ella fou Al meu cap, una llosa , premi Sant Jordi de Novel·la del 1984. Aquesta serà la meva proposta de lectura per a la tertúlia del ...

A les portes d'un Sant Jordi postpandèmia, escric aquesta nova entrada al blog per exposar un petit resum dels actes en els quals compto participar amb motiu d'aquesta diada. Abans, però, faig un petit incís per compartir la bonica experiència d'haver participat en la  segona edició de la Xarxa Poètica de Sant Andreu . El projecte consistia en una convocatòria oberta en la qual s'establia que les obres poètiques que volguessin optar-hi havien de ser molt breus. L'anunci es va difondre a través dels mitjans locals del Districte de Sant Andreu. Un jurat va seleccionar vuit d'aquestes obres, les quals van acabar escrites en diversos murs del districte. Jo hi vaig enviar les següents quatre peces, dues de format lliure i dos haikus: Quan escrius, et descobreixes; quan llegeixes, t’alliberes, i quan penses, et reescrius.  Volant amunt, enmig de les guspires, veuré que el món tan sols és un espectre on s’arreceren les percepcions.   La gota llisca pel nervi de la full...

Aquesta nova entrada al blog serà molt breu. Diverses circumstàncies m'impedeixen disposar del temps necessari per fer una reflexió pausada sobre qualsevol dels temes que desborden l'actualitat, començant per la guerra del govern rus contra Ucraïna. De fet, sobre aquest tema tracta l'única novetat al web que em plau de compartir amb vosaltres. Més endavant m'hi referiré. Em permeto un incís per fer campanya, una cosa poc freqüent en mi. Em refereixo a les pròximes eleccions per escollir el nou president o presidenta de l' Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Reconec que no participo o col·laboro en els actes d'aquesta entitat, malgrat que en soc soci des de fa molts anys. Això sí, en faig una valoració molt positiva, i penso que és, amb tota justícia, l'entitat de referència per a moltes persones que volem dignificar l'ofici d'escriure. Per tant, el meu agraïment absolut a la presidenta sortint, la Bel Olid , a totes les persones ...

Amb pandèmia o sense, l'any continua fent camí. Aquest començament de 2022 ha estat, i encara és, molt absorbent pel que fa a la creació literària. El 2021 vaig començar a treballar en una idea que, de mica en mica, ha anat madurant. Ara ja són unes quantes pàgines, i penso que ja només és qüestió de temps la finalització d'aquesta història.  Serà una novel·la breu, d'unes trenta mil paraules, més o menys com Mort al paradís o El llac de les ànimes . Això sí, amb una novetat substancial si la comparo amb totes les altres novel·les o novel·letes prèvies: en aquesta trama no hi haurà cap assassinat. Això ha estat un repte per a mi, igual que ho va ser quan vaig escriure Acta martyrum , fictícia però inspirada en fets i personatges històrics. No sé si l'obra mereixerà l'aprovació d'algú; en tot cas, em tempta fixar objectius que vagin més enllà de l'acostumada zona de confort. De tot plegat, a veure què en surt. Aquest gener ha estat un més relativament tranqu...

Hem viscut unes festes nadalenques ben singulars. La bona notícia, sanitàriament parlant, és que sembla que s'acosta el pic d'aquesta última onada de COVID (ja no dic el número perquè penso que m'he descomptat). També s'ha parlat de la fusió entre grip i COVID, un híbrid que ha rebut el nom de flurona. En aquest context de pandèmia, de llibertats restringides i d'incertesa econòmica, potser la solució fàcil seria pensar més en el present que en el futur. No ho crec així. Penso que viure el present no ha de ser incompatible amb pensar en el futur, malgrat la duresa del moment que vivim.  La cultura, entesa com la suma de totes les disciplines artístiques, però també com la riquesa intel·lectual d'on brolla la creativitat, té un paper secundari en tot aquest context. El pal de paller de l'evolució (o de la involució, depèn de com es miri) és la salut, tant física com mental. Hi estic d'acord. Així i tot, penso que, pel que fa a la qüestió emocional,  ja ve...

Estem a les portes d'un segon Nadal atípic. Malauradament, els contagis van a l'alça i els confinaments estan a l'ordre del dia, però això no podia ser  un obstacle per escriure uns quants versos amb l'objectiu de desitjar-vos unes  bones festes i un any nou més tranquil, saludable i feliç.  Com ja vaig fer l'any passat, i també el 2013, he inclòs una cita introductòria al poema, que es titula Cuidant l'anhel . Aquesta menció pretén recordar i homenatjar qui l'ha escrita. En totes tres ocasions, les cites hauran estat de persones traspassades durant l'any que s'acaba. El 2013 fou la poetessa i bibliotecària Joana Raspall. L'any passat, l'admirada i veterana actriu Montserrat Carulla. Enguany, la cita és del poeta i artista plàstic Josep Colet i Giralt. A totes aquestes personalitats, i a moltes altres que la limitació de l'espai no em permetria citar, el meu sentit homenatge. Però en la present felicitació hi ha una segona novetat que rep...

Les notícies dels últims dies han evidenciat que la llengua catalana té, al seu voltant, un camp de mines. Alguns exemples concrets dels obstacles que embardissen el present i el futur del català els trobem en les plataformes audiovisuals, en els percentatges a les escoles, en el seu ús residual en classes universitàries i en els pocs incentius que conviden a utilitzar-lo. En aquest context, em permeto la llicència de transcriure els dos primers paràgrafs del pròleg que vaig escriure pel llibre Gèneres Narratius , editat per l'Associació de Relataires en Català (ARC). Diuen així: Diversos indicadors il·lustren un fet ben conegut i preocupant: la mala salut de ferro del català. La nostra llengua mil·lenària està perdent usuaris a les zones més urbanes i a les perifèries de les grans ciutats. Això ens hauria de fer reflexionar. Negar el dret a la comunicació en un idioma tan ric i obert com el nostre mereix molt més que un toc d’atenció. I dic «negar el dret» perquè els catalanoparla...